La vergonya és una de les emocions més profundes i íntimes que podem experimentar. A diferència de la culpa, que està més relacionada amb els nostres actes i decisions, la vergonya no es vincula amb el que fem, sinó amb el que som. És una emoció profundament identitària, que ens qüestiona des del més íntim del nostre ésser i ens fa sentir insuficients, inadequats o defectuosos.

Des de petits, anem construint una mena de "guió de vida" que ens acompanya silenciosament a mesura que creixem. Observem el nostre context familiar i captem allò que necessitem fer, i de quina manera ser, per poder assegurar-nos que les nostres necessitats emocionals siguin cobertes per part dels cuidadors principals.

Les persones estem en constant relació amb els altres, i aquesta interconnexió és essencial per al nostre benestar i creixement personal. Les nostres vides estan teixides amb fils de connexió que ens uneixen amb aquells que ens envolten, creant una xarxa rica i complexa de relacions interpersonals.

La vida és incerta i imprevisible.  Acceptar això i integrar-ho dins nostre, no és fàcil. Davant la dificultat de lidiar amb aquest fet, tots fem coses per sentir menys aquest malestar. Una de les moltes maneres és la rigidesa.

El món és caòtic, però el necessitem entendre. És per això que davant les coses que passen, sempre necessitem donar-ne una explicació: busquem punts en comú amb altres experiències, amb altres persones i l’anem endreçant mentalment amb les eines que tenim.

El reconegut psiquiatre Boris Cyrulnik va afirmar una vegada: "Cal colpejar dues vegades per produir una ferida". Aquesta senzilla frase amaga una veritat profunda sobre l'efecte del trauma en la psique humana.

Aquesta frase encapsula una dinàmica complexa i profunda que sovint s’oculta en les nostres relacions i la manera de percebre’ns a nosaltres mateixos. Aquesta idea reflecteix la tendència a internalitzar les influències parentals i replicar-les en la nostra pròpia vida.

Moltes persones em pregunten que què li porta a la gent a decidir començar teràpia. El punt en comú entre tots els meus pacients, és molt senzill, el patiment.

Moltes persones em pregunten que què li porta a la gent a decidir començar teràpia. El punt en comú entre tots els meus pacients, és molt senzill, el patiment.

Com concentra Alejandro Avila en aquestes paraules, la relació entre el terapeuta i el pacient és el punt central.

La frase de Sigmund Freud encapsula una veritat profunda sobre el procés terapèutic i el camí cap a la millora emocional.